Meniscos

El menisc és una estructura de consistència elàstica que es troba entre el fèmur i la tíbia, actuant com a amortidor. Té una forma especial de mitja lluna perquè el fèmur s’acobli a la perfecció amb la tíbia. Tenim 2 meniscs a cada genoll, un extern i un altre intern.

El mecanisme més freqüent de lesió és per un gir del genoll, on es deixa el peu a terra i a causa de la inèrcia del moviment, es gira el genoll. Per això, els esportistes de contacte, a la qual preveuen un contacte, intenten aixecar el peu del terra per evitar aquest tipus de lesions ( i altres de més greus associades a altres estructures del genoll)

El menisc que més freqüentment s’afecta és la part posterior del menisc intern (banya posterior del menisc intern que surt a les ressonàncies…), però pot lesionar-se qualsevol part, depenent del moviment realitzat. A causa de la forma especial d’aportació sanguínia del menisc, hi ha 2 tipus de ruptures, les localitzades més centrals (on no arriba sang i cal ressecar la lesió, ja que no cicatritza) i les localitzades més perifèriques (on sí arriba aportació sanguini i és possible suturar-les i conservar-les).

Quan es trenca ‘tot el menisc’ i cal ressecar-lo, la pressió entre fèmur i tíbia augmenta fins a un 300%, amb el consegüent desgast del cartílag a mitjà termini i la consegüent artrosi precoç. És per això que, sempre que sigui possible, cal intentar conservar el menisc i suturar-lo. Actualment es pot fer la sutura del menisc mitjançant artroscòpia sense problemes, permetent conservar l’amortidor natural del genoll.

Tot depèn de la quantitat i sobretot de la zona de menisc trencat i ressecat, com més menisc ressecat, més possibilitat de seqüeles a mitjà i llarg termini. Si al cap dels anys, hi ha dolor i limitacions, a causa del desgast del cartílag, hi ha altres opcions de tractament: des del substitut meniscal amb implants de col·lagen artificial o el trasplantament de menisc amb empelts de donant. També hi ha nous tractaments per a les lesions focals del cartílag, que podeu consultar a l’apartat de cartílag.

Sens dubte, sempre que es pugui cal REPARAR EL MENISC. (Save the meniscus¡¡). Les lesions que es produeixen a la perifèria del menisc tenen capacitat de cicatrització per l’aportació sanguínia que els arriba i cal intentar SEMPRE cosir-les. En canvi les lesions que es produeixen a la part més central del menisc, no tenen capacitat de cicatrització i cal acabar traient-les. Si podem conservar el 100% del menisc evitarem les seqüeles a llarg termini a causa de la manca d’amortiment que el menisc produeix. Però, repeteixo, tot això depèn del tipus de lesió que s’hagi produït el pacient, no de la capacitat tècnica que tinguem per reparar-ho o no.

Actualment amb l’artroscòpia podem fer tot aquest tipus de reparacions sense cap mena de complicació, amb tots els avantatges que suposa aquesta tècnica (menor dolor, recuperació més ràpida, menys cicatriu….)

Podeu trobar informació actualitzada sobre aquest tema al meu bloc de Barnaclinic.

El principal avantatge per al pacient rau en la necessitat d’incisions molt petites que generalment comporten una estada hospitalària menor i una recuperació més ràpida. Molts poden abandonar el centre quirúrgic el mateix dia de l’operació. A més, les petites incisions ofereixen la possibilitat d’obtenir un resultat estètic més desitjable, sobretot a zones exposades del cos. Tanmateix, recordarem i tornarem a insistir en el fet que els pacients que se sotmetin a cirurgia artroscòpica poden tenir diagnòstics molt diferents i condicions particulars prèvies que condicionaran la seva estada a l’hospital i el temps global de recuperació.

Hem de tenir en compte que, encara que encara menys invasiu, l’artroscòpia és un procediment quirúrgic com qualsevol altre i, per tant, ha de ser desenvolupat només per cirurgians especialistes en Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica. Durant una artroscòpia poden sorgir problemes imprevistos o la necessitat d’obrir l’articulació si resulta impossible resoldre el problema mitjançant les petites incisions. En aquests moments, només un cirurgià que, a més de l’artroscòpia, domini la resta de tècniques quirúrgiques de l’especialitat, podrà dur a terme la intervenció.

A més, una correcta artroscòpia s’ha de fer en un ambient estèril de quiròfan. Abans d’iniciar l’operació s’aplica anestèsia, que, segons l’articulació que cal operar, pot ser local, regional, espinal o general. El seu cirurgià i anestesiòleg s’encarregaran de recomanar allò més apropiat en funció del cas.

Es fan petites incisions de la mida d’un trau de botó per inserir l’artroscopi i accedir a l’interior de l’articulació introduint-hi l’artroscopi i l’instrumental apropiat segons el cas. Tota l’operació és visualitzada pel cirurgià (i pel pacient, si és que ho desitja i no està sota anestèsia general) en un receptor de televisió. A més, si disposeu d’un aparell de vídeo, el cirurgià pot gravar totes les imatges que vulgueu.

Un cop finalitzada la intervenció, es tanquen les petites incisions i s’aplica un embenat excepte en casos que necessitin immobilització per algun motiu.

La majoria dels procediments d’artroscòpia no necessiten més d’un dia d’ingrés hospitalari. Abans de l’alta, el pacient ha de rebre instruccions sobre medicacions i comportaments que cal evitar. Si durant el postoperatori aparegués febre, dolor excessiu o drenatge de líquid des de la ferida, s’haurà de tornar a contactar amb el metge.

Cal tenir en compte que el temps de recuperació és diferent per a cada pacient i no ens hem de comparar amb amics o coneguts que s’hagin sotmès a intervencions similars. Cada pacient és diferent i cap artroscòpia és igual. Ocasionalment, durant el transcurs de l’operació, el cirurgià pot descobrir malalties o defectes que necessiten una cirurgia més àmplia que requereixi obrir l’articulació i que es pot fer en el mateix acte quirúrgic o bé, si la situació ho requereix, en un segon temps.

Malauradament, i tot i tractar-se d’un mètode de mínima invasió, l’artroscòpia, com qualsevol tècnica quirúrgica, no està exempta de complicacions. Encara que la seva incidència és realment petita, ocasionalment i malgrat realitzar una adequada profilaxi, poden aparèixer infeccions, flebitis (inflamacions venoses), excessiva inflamació o sagnat i dany als petits gots i nervis propers a la zona operada, així com altres reflectits al consentiment informat. A això, cal afegir-hi els que poden derivar de l’anestèsia en si.