Lesions inestabilitat o esportives

Els lligaments lesionats són els estabilitzadors principals de l’espatlla. La musculatura que envolta l’espatlla són estabilitzadors anomenats secundaris. Un cop s’ha convertit en recidivant, l’única manera d’arreglar-ho al 100% és la cirurgia, ja que es reparen els lligaments. La tonificació de la musculatura mitjançant fisioteràpia pot ajudar a prevenir, però en cap cas solucionarà el problema, ni evitar nous episodis de manera segura i eficaç, ja que actuem sobre estabilitzadors secundaris.

Un cop s’han produït dos episodis, i sobretot el 2n ha estat amb un mínim traumatisme, podem parlar que aquesta luxació serà recidivant i s’anirà repetint al llarg del temps. Com més episodis de luxació s’han produït i més temps d’evolució porta la lesió, ens solem trobar lesions amb els teixits més desgastats i més lesions associades, cosa que comporta més dificultat per a la reparació.

Depenent del tipus de lesió que ens trobem apareixen multitud de noms: Bankart, Hill-Sachs, ALPSA, HAGHL, SLAP… L’especialista en artroscòpia us explicarà a què correspon cada lesió i la seva millor solució.

Igual que en altres tècniques ARTROSCÒPIQUES, s’introdueix mitjançant petites incisions, una càmera que ens permet visualitzar, DE MANERA COMPLETA I MOLT MILLOR QUE AMB CIRURGIA OBERTA, la totalitat de l’articulació. Habitualment els lligaments lesionats es troben “arrencats” de l’os, per tant, mitjançant petits “cargols” biocompatibles d’1 mm aproximadament, anem “cosint” el lligament trencat, fins a tornar-ho a posar tot al seu lloc. Depenent de la mida de la lesió i de les diferents estructures lesionades, farem servir el nombre d’implants necessaris. Alhora s’arreglen també la resta d’estructures lesionades.

Tot això es pot fer mitjançant cirurgia ambulatòria i habitualment solem utilitzar anestèsies regionals amb sedacions per a la seguretat del pacient.

Hi ha la falsa creença que amb CIRURGIA OBERTA ES VEU MILLOR, és totalment FALS. La similitud que fem per explicar-ho és fàcil, ens hem d’imaginar que estem fora d’una habitació (que seria l’articulació) i volem veure i arreglar alguna cosa que és a dins. Amb cirurgia oberta hauríem d’obrir una finestra, una porta, o llençar tota la paret per poder veure des de fora l’interior de l’habitació, i només podríem veure el que ens permeti la mida de la finestra, i tenint en compte que la finestra o la porta són teixits que després haurem de tornar a reconstruir.

En canvi, mitjançant l’ARTROSCÒPIA, faríem petits forats a la paret per on introduirem la càmera i eines necessàries per accedir dins de l’habitació. Un cop a dins, podem girar l’òptica en totes direccions per poder VISUALITZAR COMPLETAMENT TOTS ELS RACONS de l’habitació.

Això sí, l’artroscòpia és més difícil tècnicament i requereix ser feta per mans expertes.

Després de la intervenció el pacient pot anar a casa el mateix dia amb el braç en un cabestrell o com a molt l’endemà si la cirurgia es fa a la tarda. De manera genèrica, l’endemà es pot començar a retirar el cabestrell per menjar, llegir, teclejar ordinador… i s’inicia la fisioteràpia amb moviments passius. Progressivament es van iniciant exercicis més intensius, de manera que, aproximadament a les 6-8 setmanes, el pacient pot moure l’espatlla completament de manera activa però sense fer esforços, i s’autoritza la reincorporació a l’esport previ sobre els 4 mesos. Tot això són períodes aproximats, ja us puc informar sobre el vostre cas més en particular

Sí. En intervenir quirúrgicament, ho tornem a deixar tot “al seu lloc”, això vol dir que si el pacient torna a patir un altre traumatisme important, es pot tornar a produir la lesió. Aquesta no s’hauria de reproduir amb moviments i esports més “normals” (natació, musculació, tennis…) encara que els índexs de recidiva poden variar entre un 3-10% depenent de les sèries. Els factors de risc que predisposen a noves luxacions són: esports de contacte, pacients amb hiperlaxitud, tipus de lesió i més freqüentment els homes i d’edat inferior als 25 anys.