Lesió del Cartílag

El cartílag articular redueix la fricció entre les dues superfícies fent que llisquin millor, transfereix i distribueix les càrregues mecàniques en diferents posicions articulars i ofereix una superfície articular lubricada, que permet que els ossos llisquin i girin els uns sobre els altres gairebé sense desgast. El cartílag és un teixit durador i resistent, sotmès a una mitjana de 10 milions de cicles de càrrega articular per any. Fa que puguem moure les articulacions com un engranatge d’una roda dentada. Seria equivalent a 2 rodes dentades que es mouen entre si i necessiten un “oli” per poder afavorir aquest moviment

L’articulació del cos que més s’afecta per desgast és el genoll, ja que és una articulació de càrrega i sotmesa a molt d’estrès. Aproximadament el 6% dels adults tenen una afecció degenerativa del genoll, percentatge que augmenta al 70% en persones de 65 anys. Al 23% de les lesions agudes i al 54% de les cròniques del lligament creuat anterior s’han trobat lesions del cartílag. Dins del genoll, la localització més freqüent de les lesions del cartílag és la ròtula i el còndil femoral intern. Podem dir que les lesions del cartílag articular són molt freqüents i són la causa més comuna del dolor articular.

El sobrepès, l’activitat intensa, l’edat i el sobreús poden desgastar el cartílag articular. D’altra banda, el cartílag necessita càrrega i moviment per mantenir-se en bones condicions. La càrrega és necessària per aconseguir un cartílag normal; la immobilització en canvi, no afavoreix la nutrició del cartílag, al contrari, en produeix una atròfia. Tot i això, la càrrega excessiva del cartílag articular lesionat evita la seva reparació. Un increment de la càrrega mecànica per sobre del nivell fisiològic, produeix canvis en el metabolisme del condròcit i inicia la degeneració del cartílag. Com en qualsevol altre òrgan cal un equilibri per al correcte funcionament, tant els excessos com els defectes són, en general, perjudicials. És per això que esports d’alt impacte, realitzats durant temps, sense preparació complementària i si a sobre tenim alguna lesió associada, fan que es produeixin més lesions en aquestes articulacions, tal com comentem a les entrades del bloc pel running.

Són molt interessants els estudis que estudien l’evolució articular en esportistes d’elit i en treballadors que n’han sobreutilitzat les articulacions. Alguns autors van avaluar jugadors de bàsquet asimptomàtics i van trobar una incidència de lesions del cartílag articular per ressonància magnètica de gairebé el 50% mentre que altres van veure un 41% de lesions cartilaginoses en jugadors de la lliga juvenil universitària de bàsquet. A més, els esportistes i persones amb trencaments de lligaments i meniscs tenen més risc de patir lesions del cartílag en el futur, ja que aquestes estructures són protectors del cartílag articular.

Un dels problemes de les lesions del cartílag és que en tractar-se d’un teixit sense nervis, les lesions inicials del cartílag no es detecten ja que no fan mal. Començarem a notar dolor quan s’afecta les capes més profundes del cartílag, les que estan en contacte amb l’os, que és on comença a haver-hi terminacions nervioses, ia aquest nivell ja sol ser tard per realitzar segons quin tipus de tractaments. És com si no tinguéssim nervis a la pell i no notéssim si ens punxem o ens cremem, i només notéssim si l’agulla o la calor afecta les capes més profundes de la pell. És per això que els estadis inicials de lesió del cartílag poden passar totalment asimptomàtics. A més, la reparació del cartílag articular és un procés complex i difícil per la baixa densitat cel·lular i la incapacitat dels condròcits per arribar al defecte, en un teixit a més compromès per la falta de reg sanguini. Els condròcits són incapaços de reparar les lesions importants.

La mida de la lesió del cartílag influeix directament en la reparació. Experimentalment s’ha vist que les lesions menors de 1mm de diàmetre curen amb facilitat mentre que en aquelles més grans de 3mm de diàmetre és més complicat. També els defectes més profunds que afecten l’os presenten una reparació pobre. Tot això varia en el tractament final a realitzar, cosa que comentarem més endavant.

La mida i la profunditat de la lesió, el nivell d’activitat, les lesions associades de menisc-lligaments i l’edat del pacient són els factors que marcaran la tècnica adequada per tractar la lesió condral. La curació de les lesions és millor en pacients actius. Com més joves són els pacients millors resultats. També hi influeix el temps que es triga a tractar la lesió, com més temps passa, més va progressant i empitjorant la lesió, i per tant, més difícil i pitjor pronòstic té el tractament.

S’han descrit diferents tècniques per intentar reparar el cartílag lesionat que classifiquem en mètodes reparatius, reconstructius o regeneratius.

-Els mètodes reparadors (perforacions, microfractures i nanofractures) ajuden a la formació d’un nou teixit fibrocartilaginós, facilitant l’accés tant dels gots i de les cèl·lules osteoprogenitores des de la medul·la òssia subcondral. Consistiria a realitzar minúsculs “forats” a la zona lesionada perquè les “cèl·lules mare” pròpies de l’os, envaeixin la zona lesionada i afavoreixi la cicatrització de la lesió.

-Els mètodes reconstructius busquen emplenar el defecte amb teixit autòleg (propi) o al·loempelts (donants), són les conegudes mosaicoplàstiques. En aquest cas el principal inconvenient és que hem d’agafar cartílag sa d’una altra zona per col·locar-la a la zona malalta, per la qual cosa en alguns casos és més desvestir uns sants per vestir-ne d’altres… En un futur el poder trasplantar cartílag sa d’un donant a un malalt (com es fa amb el cor, fetge, ronyons…) podrà solucionar gran part d’aquests problemes.

– Per últim, els mètodes regeneratius que aprofiten tècniques de bioenginyeria per desenvolupar un teixit de cartílag hialí i els últims avenços en cèl·lules mare. En aquest sentit es desenvolupen gran part dels tractaments del cartílag, intentant utilitzar malles i gels que afavoreixin la sustentació i la repoblació de les futures cèl·lules del cartílag. Alguns exemples d’aquests tractaments serien el BST-Cargel®, Cartimaix®, Hyalofast®…. També hi ha avenços prometedors en les tècniques de trasplantament de cartílag en fresc procedent de donants.

Hem de desconfiar dels tractaments “miraculosos” que ens assegurin que REGENEREN el cartílag, ja que hi ha multitud de tractaments orals amb suplements vitamínics, proteics…. Que ens asseguren que amb això se’ns regeneraran les articulacions. Ens hauríem de posar en mans de metges especialistes en aquest tipus de lesions perquè ens aconsellin el millor tractament en cada tipus de lesió

RESUM: 

1-Són lesions molt freqüents a la població, sobretot al genoll.

2-El cartílag és incapaç de regenerar-se per si mateix, les tècniques de què disposem actualment no són capaces de regenerar, encara que els darrers tractaments ofereixen resultats molt prometedors.

3-La reconstrucció de meniscs, lligament creuat anterior i eixos articulars (cama ben alineada) són primordials per a la preservació del cartílag articular o de les reparacions que s’efectuïn.

4-El tractament de les lesions del cartílag articular ha de ser ajustat a cada cas en funció de paràmetres com l’edat, la mida, la profunditat, la ubicació del nivell d’activitat, etc. per un especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia amb experiència en aquest tipus de lesions.

5.- El tractament amb àcid hialurònic infiltrat és eficaç per al tractament simptomàtic de les lesions del cartílag, obtenint millors resultats com a mínim extensa i profunda sigui la lesió. En cap cas no regenera el cartílag.

6-L’artroscòpia és la tècnica quirúrgica ideal per al tractament d’aquest tipus de lesions, ja que és molt poc invasiu.

Podeu trobar informació actualitzada sobre aquest tema al meu bloc de Barnaclinic.

Una de les afectacions més freqüents al genoll de l’esportista és la del cartílag de la ròtula. La ròtula actua com una veritable politja al genoll. Si està politja es troba afectada (gastada, inclinada, deformada…) ocasiona una sèrie de problemes, de vegades de difícil diagnòstic i tractament (condropaties rotulianes, malalineació rotuliana, tendinitis, condromalàcies….)

La ròtula treballa bé quan es mou de manera centrada, lliscant sobre el fèmur. Quan hi ha algun problema que afecta aquesta mobilitat és quan apareixen els problemes anomenats femoropatel·lars. Aquest fet s’evidencia amb dolor anterior del genoll, que és una de les queixes més freqüents dels atletes que practiquen esports de resistència. El dolor és en forma de molèstia-dolor invalidant al voltant o sota la ròtula i s’agreuja en baixar escales o en córrer en pendents (sobretot a les baixades). Els símptomes poden desaparèixer quan s’està corrent per després tornar a aparèixer en acabar de córrer o una mica més tard. El primer episodi de dolor pot aparèixer després d’un sobreesforç o sobreentrenament, canvi a les sabatilles, alteració del ritme d’entrenament, de la tècnica o com a conseqüència d’un cop directe a la ròtula. Si apareixen qualsevol dels símptomes esmentats aquí s’ha de posar en mans d’un traumatòleg expert en lesions esportives per a una exploració correcta ja que córrer de manera “normal” sense atendre la lesió empitjoraria els símptomes i allargaria el procés de recuperació. En aquests casos, continuar entrenant amb dolor el que comporta és que la lesió pugui convertir-se en irreversible.

Hi ha molts factors que poden influenciar en l’anomenada comunament condropatia rotuliana que van des d’alteracions als peus, al mateix genoll, al maluc o a la tècnica d’entrenament.

El primer que hem d’esbrinar en aquests casos és quina és la causa del mal del cartílag. el pacient sol acudir a la nostra consulta per dolor al genoll de temps d’evolució, sense cap causa clara. sol ser un dolor localitzat a la part anterior del genoll que augmenta amb les escales, en el cas de certs esportistes, amb activitats de frenar i arrencar bruscament (futbol sala, tennis, handbol, Bàsquet…) En corredors on el dolor s’accentua a les baixades. Com he comentat, és important esbrinar la causa de la condropatia. el primer que haurem de fer és valorar si hi ha alguna desaxació (és a dir, una mala alineació) Entre el fèmur i la rètol, ja que en aquest cas això pot comportar que la roba no s’acobli bé al moviment sobre el fèmur i com a conseqüència es va fent malbé el cartílag, el que anomenem la condropatia femoropatel·lar. Aquesta sol ser la principal causa de la lesió del cartílag de la ròtula.

En altres casos, la lesió del cartílag és innata, és a dir, hi ha una correcta alineació entre el fèmur i la ròtula, però a causa d’altres causes (sobrecàrrega per l’esport, poca protecció muscular, Constitució genètica…) el cartílag de la ròtula, o de la tròclea del fèmur, es va desgastant de manera progressiva, provocant la degeneració irreversible del cartílag.

Abans de proposar algun dels diferents tractaments que hem comentat de regeneració del cartílag hem de descartar qualsevol tipus de mala alineació, i al fet que, si proposem algun tractament per al cartílag danyat, però la ròtula segueix funcionant malament, el resultat està predestinat al fracàs.

en la majoria de les ocasions hem d’actuar als dos nivells en els casos de condropatia femoropatelar: corregint la mala alineació, i fent un tractament per intentar regenerar, o substituir aquest cartílag danyat.

Podeu trobar informació actualitzada sobre aquest tema al meu bloc de Barnaclinic.